Antonio Machado, El Cantar de Mio Cid, Gustavo Adolfo Bécquer, Gerardo Diego, Avelino Hernández, Mercedes Álvarez ...

miércoles, 24 de julio de 2013

De gran vull ser com la Crispina

En el llibre que porta el seu nom, Silvestrito,  l’emblemàtic personatge infantil d’Avelino Hernández, sent  com una vella recita en mig d'una tempesta  una popular pregària castellana a San Bartolomé:


-Vuélvete Bartolomé,
Que te quiero dar un don:
En la casa donde tu nombre
Fuere nueve veces mentado,
No caerá rayo ni centella,
Ni morirá mujer de parto,
Ni criatura de espanto,
Ni varón sin confesión. Amén Jesús.


Però Crispina no creu en les ximpleries de les beates. Té noranta anys i conserva encara viu el record de les milícies pedagògiques que van visitar Aldealseñor durant la Segona República. 
Els seus avantpassats  eren mestres -ens explicà amb orgull- i la seva familia era l’única del poble que encara es declarava “roja” després de la guerra. 
Amb tres dels seus quatre fills (però de només tres parts perquè "el otro gemelo ahora está en Tarragona"), ens va albergar hospitalàriament a la seva casa. El seu no ha estat l'únic part múltiple, ja que abans de dinar va comentar que  la seva mare va tenir nou fills i va morir, a causa del darrer part, amb un bessó a cada braç. 

Crispina mostra la fotografia de la seva mare que va  morir de part


A sota la xemeneia de l'acollidora casa pairal, actualment destinada a ser la residència estival, ens ensenyà cofoia la fotografia de la seva mare.  Amb un somriure melangiós va acceptar que tenia una fesomia angelical semblant a la de la “Merche”, Mercedes Álvarez, (una premiada cieneasta amiga d'Olga Martínez i Paco Robles, editors de Candaya).
Està molt orgullosa del reconeixement que ha tingut "El cielo gira", l'opera prima de la seva filla. L’alcaldessa de Sòria- refereix - va dir públicament: “Nadie es profeta en su tierra, pero Mercedes sí, porque ha paseado Soria por el mundo entero”.
Els convidats vam comprovar que Mercedes Álvarez i els seus germans viuen molt pendents de la mare. 
"La Merche" és la germana petita i només tenia tres anys quan la familia es va traslladar a  Pamplona, però no ha renunciat a les arrels i lluita per a que el món preservi la memòria històrica. Després de la sobretaula, vam passejar amb ella a través del paisatge fins el moli vell (literalment vam travessar el camp de "l'Aldea” caminant més d’un hora pel mig del camp de blat i l'Olga Martínez ens va fer adonar que haviem entrat dins d'una fotografia de César Sanz). 
Mentre cooperativament procuràvem recuperar el cami sembrat, generosament, Mercedes ens esdinsava en el món perdut  de la infantesa.   Temps on hi havia una cigonya coixa guarida amb una crossa de fem de gallina que  acompanyava als germans grans cada dia a l’escola. I de quan guineus i llebres  eren  mestres de supervivència o de quan un llamp destructor va caure sobre la casa de l’avi (ell tampoc deuria ser devot de San Bartolomé), però miraculosament va conservar-se dempeus una part l’estructura de l’habitatge durant anys i panys (com la dignitat esquerrana que promovia de Dolores Ibarruri:”Vale más morir de pie que vivir de rodillas”) fins que la van fer enderrocar uns especuladors per aprofitar els maons. 


Cercant   "cares" fantasmagòriques a l'escorça del vell om
Envoltant el vell om que hi ha davant del famós palau (víctima-ens explicà- de l’especulació i dels despropòsits dels partits que han governant els darreres anys); amb l'escenari de la  desmuntada paret de la casa del seu avi com a dany col·lateral, ens va descobrir algunes de les “cares” dibuixades a l’escorça (a sota de l’arbre hi havia un cementiri, la imaginació de la gent ha fet la resta...).
Tímidament vaig comentar-li en el comiat que la seva pel·lícula m’ha semblat una obra mestra de dols i pèrdues anticipades, però que gràcies a ella  el cel girarà a l’Aldelseñor durant molt temps. 
                                                         Caterina Ferreres
                                                                                     
Capvespre a l'Aldealseñor (22/07/13)
                                                   

Anar a trobar el capvespre amb Mercedes Álvarez acompanyada de bons companys (Olga Martínez, Paco Robles, Àngels  Méndez i Carmen Jiménez) va estar per a mi quasi una experiència religiosa. Però abans de marxar de l’Aldea, la imatge de Crispina que tornava molt mudada de jugar a les cartes amb els seus amics em va retornar al món dels vius. 
L’èxit més gran de la seva vida -em va dir- ha estat tenir dues netes, però el més important és ara educar-les per tal que siguin bones persones. 
De gran vull ser com la Crispina!

                                                 

Crispina al saló de la seva casa a l'Aldealseñor (Sòria)

                                                        VERSIÓN EN CASTELLANO

martes, 23 de julio de 2013

Homenaje a Avelino Hernández en Valdegeña (21/07/13)

Carlos Colomo, autor de la escultura de Silvestrito, frente a la casa familiar de Avelino, siempre abierta a la amistad
Un grupo de profesores de Vilafranca conversan con Cristina Cerezales Laforet (detrás de Paco Robles,  Iñaki Ustarroz, autor del libro "La Sierra Desolada" basado en la obra "La sierra del alba" de Avelino Hernández).
Olga Martínez y Àngels Méndez con
Teresa Ordinas, compañera de Avelino Hernández
Tras el homenaje, Paco Robles (Ed. Candaya) y Àngels Méndez, conversando con  Mercedes Álvarez  en Aldealseñor


     LINK A LAS FOTOS DE IÑAKI USTARROZ

Las palabras semilla




Breve fragmento del artículo de Olga Martínez publicado por la Revista de Soria en ocasión del décimo aniversario del fallecimiento del escritor Avelino Hernández.

Durante los últimos nueve años –en un discreto y humilde rito que, ahora me doy cuenta,   cobra sentido en la repetición- una muchacha de 16 ó 17 años (no sabría explicar por qué, pero siempre son chicas las que eligen este texto) ha leído estas palabras en el camposanto de Valdegeña: “Acabar, morir, sembrar, rebrotar, crecer, dar fruto; acabar, morir, sembrar, rebrotar, crecer... La vida es eso. Y esta tarde lo he aprendido”. La primera se llamaba Emma y venía de Canet de Mar. Fue el 29 de marzo de 2005. La última se llamaba Júlia y era de Vilafranca del Penedès. Y el recuerdo es muy reciente: del 20 de marzo de 2013.
(…)
Casi siempre se es ruidoso y propenso a la carcajada cuando se tienen 16 ó 17 años, pero esa tarde de marzo, cuando yo pienso atropelladamente en todo esto y nos fijamos en que las cumbres del Moncayo están  todavía nevadas, tan solo respiramos silencio, ese “vasto silencio conmovido” sobre el que escribió un día el poeta Tomás Segovia.   Sólo cuando ya bajamos por las calles empedradas, un muchacho comenta que le gusta que haya pocas lápidas, que está bien que  tras la muerte se vuelva a la tierra y que pisemos esa tierra. Otro dice  que también está bien que desde el  camposanto de Valdegeña se vea esa inmensa  llanura verde y ocre, que sorprendentemente -como nos explica Ricardo, el hermano cuarto de la novela-  es muy alta, casi 1200 metros.     

(Sobre Mientras cenan con nosotros los amigos, Candaya, 2005)
Olga Martínez Dasi

LINK AL ARTÍCULO COMPLETO (PDF)



Olga Martínez y Paco Robles, junto a Pepe Sanz y Cristina Cerezales, en el homenaje a  Avelino Hernández en Valdegeña (21/07/13)